Saberuts i prepotents
                                              La Supèrbia.                                                   Que saben d'això i d'allò, i de tot,                                                                           es creuen superiors als altres,                                                                              necessiten afalagaments i reverències...                                                         es fiquen en territoris que no els pertoca i... molesten!

                                   si us plau, llegiu el següent article

LA PREPOTÈNCIA COM A OBSTACLE FONAMENTAL

La humilitat és una condició fonamental per a l'exercici del diàleg. Si una persona creu que ja ho sap tot, que coneix tots els territoris i que, per tant, l'altre no li aporta res que ja no sàpiga de bell antuvi, és lògic que no es disposi a escoltar. Aquesta tendència a creure que l'altre no pot aportar res de significatiu és una forma de prepotència i és l'escull fonamental per a l'acte de l'escolta i per la pràctica del diàleg.

  La prepotència pot ser guarida, però solament pot curar-se si la persona afectada reconeix que pateix aquest mal. La prepotència s'associa, generalment, a l'orgull, a la vanitat, a la supèrbia, en definitiva, a la creença desorbitada en les pròpies facultats. És la conseqüència directa del desconeixement d'un mateix, el resultat de viure en un núvol. És també l'expressió d'un complex de superioritat que si bé és instintiu en l'ésser humà, la vida s'encarrega de llimar-lo i de reduir-lo.

 En tots els tractats tradicionals, aquesta tendència humana és qualificada de negativa, de rebutjable, fins i tot és descrita com un dels pecats capitals. En el fons, tota supèrbia és il.lusòria; consisteix en concedir-se més mèrits dels que realment posseïm i en vanagloriar-se, estúpidament, dels que es pot tenir. "La supèrbia -escriu Baruch Spinoza- consisteix en estimar-se a si mateix, per amor propi, en més del que és just".

 Tota supèrbia, per definició, és injusta. Està mancada de justícia cap als altres i de justícia cap a un mateix. No és més que una trampa de l'amor propi.

 També es relaciona amb la vanitat. La vanitat és, al capdavall, una forma particularment ridícula d'amor propi. Consisteix en estar inflat per un mateix que no es reconeixen els propis defectes, ni, per descomptat, les virtuts dels altres. És vanagloriar-se de si mateix, del que es creu ser, admirar en un mateix el que es creu que els altres admiren. La vanitat, deia Henri Bergson, rau en una admiració d'un mateix fonamentada en l'admiració que es creu inspirar en els altres o pretendre que admirin el que un mateix admira de si mateix. Ningú s'escapa totalment d'ella.

   Com diu Blaise Pascal en un dels seus pensaments: "La vanitat està tan ancorada en el cor de l'home que un soldat, un brètol, un cuiner o un mosso de corda es jacta i vol tenir els seus admiradors, i fins i tot els filòsofs ho desitgen; i els que escriuen a la contra volen assolir la glòria d'haver escrit bé, i els que els llegeixen volen tenir la glòria d'haver-los llegit; i jo, que escric això, potser tingui aquest desig, i tal vegada els que ho llegeixin..."

Francesc Torralba i Rosselló.

(catedràtic de la Universitat Ramón Llull)



Aquí no insultem a ningú, és un espai de reflexió, i les reflexions les fa cadascú i les aplica a la seva experiència de vida. Tota aquesta crítica general la podeu subjectivament aplicar a aquella persona, a aquell polític o aquell veí. Però podreu veure que té veritats que ningú les podrà revocar. Perquè ens basem en fets i probes reals que extrapolen i diuen molt de molts personatges públics.


N'hi ha de molt valents per atacar a més dèbils en inferioritat de condicions. Això és de covards!!!